LES TRACES DE L’ART XINÈS A BARCELONA

Les traces de l’art xinès contemporani a Barcelona es concreten en diverses exposicions i activitats que es desenvolupen en diferents museus, institucions artístiques, fundacions i galeries. En les darreres dues dècades trobem diferents tipus de mostres que dibuixen una visió general de l'art contemporani a la Xina o bé que se centren, en una aproximació retrospectiva, en el treball de determinats artistes.

Trobem diferents tipus de mostres, comissariades per curadors catalans i xinesos, entre les quals destaquen Des del País del Centre: avantguardes artístiques de la Xina (1995), a l' Arts Santa Mònica; la retrospectiva de Zhang Huan (1999) a la galeria Cotthem Gallery; Vermell apart, art contemporani xinès de la col·lecció Sigg (2008), a la Fundació Miró; Zhuyi, fotografia contemporània a la Xina (2008), al Palau de la Virreina; L’Escola de Yi. Trenta anys d’art abstracte xinès, al CaixaForum (2008); A la ciutat xinesa, mirades sobre les transformacions d'un Imperi (2009), al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB);l'exhibició de Zeng Fanzhi (2009) que exposà per primera vegada a Catalunya i Espanya a la Fundació Godia, i Pure Views (2013) a l'Arts Santa Mònica. Alhora cal tenir present el treball dut a terme per Casa Àsia, que va obrir la seva oficina l'any 2003 i ha organitzat diverses exhibicions temàtiques i monogràfiques sobre art contemporani xinès. Un altre espai rellevant en relació a la difusió de l’art experimental xinès fou l’Espace Cultural Ample, amb la seva galeria Loft i la Fundació Off*Ample, que entre els anys 2003 i 2008 va organitzar nombroses mostres i activitats.

Amb tot, és important recordar que l'exposició Des del país del Centre: avantguardes artístiques de la Xina (1995), comissariada per l’Inma González Puy, fou pionera en la voluntat de donar a conèixer l’art no oficial que s'estava desenvolupant als anys vuitanta i noranta a la Xina. Després d’aquesta primera mostra es van començar a concretar altres iniciatives, no obstant l’art xinès continuà essent encara desconegut pel públic general degut, principalment, a la seva escassa visibilitat. Cal dir que aquesta minsa visibilitat quedà en suspens l’any 2008, quan se'n van programar diverses exposicions a la Fundació Miró, al Palau de la Virreina i al CaixaForum, coincidint amb l’interès envers el País del Centre generat pels Jocs Olímpic que aquell mateix any es celebraren a Pekín.

Si ens fixem en els discursos construïts veurem que la majoria d’exhibicions proposen uns artistes que reflecteixen l’actual situació política, social i cultural a la Xina, enfocant-ne les fissures. Tanmateix, també hi ha excepcions com Pure Views (2013), que se centrà en revisar la tradició artística del país i es desvincula de possibles interpretacions subversives i polítiques.

Les mostres esmentades cal contextualitzar-les en un escenari socioeconòmic i polític transnacional en transformació contínua.Des del país del Centre (1995) es va gestar en el moment del pas de l’emergència a la plena consolidació de l’art xinès no oficial a nivell internacional. En un context caracteritzat pels profunds canvis derivats de les conseqüències de les polítiques de portes obertes i la reforma econòmica impulsada pel president Deng Xiaoping i, alhora, marcat per l’impacte i la política restrictiva que seguiria als fets de Tiananmen de 1989.

Les exposicions realitzades a partir del nou mil·lenni s’emmarquen en una escena radicalment global en la qual l’art xinès ja ocupa un lloc privilegiat al circuit de biennals i al mercat artístic transnacional. Al mateix temps, Barcelona ha anat incrementat progressivament la visibilitat de l'art xinès actual, la qual cosa ha incidit, lògicament, en la seva recepció. Aquí han estat essencials les exhibicions organitzades, tot i que no existeix una programació estable, i –sobretot– la tasca educativa en relació a l’Àsia Oriental que va començar al nou mil·lenni amb diversos títols, graus i Màsters a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat Oberta de Catalunya. En apropar-nos a aquestes mostres cal recordar que són punts de partença i no “models” tancats. Per això cal tenir cura de no recórrer a tòpics i estereotips derivats de la necessitat de buscar "intèrprets" que simplifiquin la pluralitat d’allò que és desconegut. Aquí tenen un paper essencial els crítics d’art i els mitjans de comunicació i, per això, és necessari analitzar amb deteniment quina és la recepció de les iniciatives esmentades en els principals diaris i revistes especialitzades.

Si examinen la recepció d’una de les darreres exhibicions programades a Barcelona, Pure Views (2013), és interessant analitzar les diverses aproximacions que diferents crítics d’art i mitjans proposen. Aquesta mostra, comissariada per Lu Pengconjuntament amb el comissari adjunt Xu Sheng, és un projecte itinerant, en constant transformació, com s’ha pogut veure als diferents indrets en els quals s'ha mostrat: The Louise Blouin Foundation a Londres (2010), al Museu d'Art Asiàtic de Sant Francisco (2011), a la Cinquena Biennal de Chengdu (2011), al Museu d'Art Asiàtic de Fukuoka (2013) i a l’Arts Santa Mònica de Barcelona (2013). Els comissaris parlen d’un retorn a la tradició pròpia dels literats, desvinculada d’una crítica o anàlisi sociopolític, que relacionen amb la mirada melangiosa envers el passat del Renaixement, el Romanticisme i el Neoclassicisme. Lu Peng, en el catàleg de Pure Views, afirma que aquesta determinació respon a l’anhel de “presentar un art completament nou en l’era de la globalització” (2013: 15).

En analitzar la majoria d’articles i notes de premsa, a diaris com La Vanguardia (EFE, 02/07/2013), Regió7 (EFE, 03/07/2013), El Confidencial (EFE, 02/07/2013) i El Punt Avui (Maria Palau, 04/07/13), es pot veure com –principalment– es limiten a realitzar-ne una aproximació descriptiva. De manera contundent el portal informatiu 324 de la Televisió i Ràdio de Catalunya firmava el següent titular: “L'exposició més important sobre l'art xinès contemporani fora de la Xina, a l'Arts Santa Mònica” (Redacció03/07/2013) sense afegir més informació a aquestes paraules. L’article d’Anna Maria Guasch a l’ABC Cultural (25/07/2013), titulat “Arts Santa Mónica demuestra que hay vida en el arte después de Ai Weiwei”, ressaltava el treball de Yang Xun com “uno de los conjuntos pictóricos más sobresalientes de la muestra, que plantean un caso imposible de sincretismo entre el estilo claroscurista de Rembrandt y el budismo zen”1. I, entre els articles, cal mencionar “Desorientats” d’Ángela Molina, publicat a El País, Quadern, (17 de septiembre de 2013), on exposa que la mostra no és desaconsellable per ser dolenta o mediocre sinó per la seva deliberada opacitat. Cito les paraules de Molina:

“Caldria explicar que aquesta exposició reuneix part dels fons del Chengdu MOCA, museu privat impulsat per la Chengdu HT Industrial Investment Group, un imperi immobiliari d'aquesta ciutat del sud-oest xinès on viuen 15 milions d'ànimes. Per a la seva exhibició a Barcelona, aquesta empresa, amb la col·laboració de la galeria privada L-Art, es va fer càrrec gairebé de totes les despeses (transport, catàleg, assegurances) amb la finalitat de guanyar una important plataforma de visibilitat a Europa. El subtítol de la col·lectiva, Transformacions de l'art xinès contemporani, porta a engany. No és una mostra representativa del panorama actual a la Xina, ni hi ha una tasca curadora, sinó que és un conjunt de peces agafades en bloc d'una de les tantíssimes col·leccions privades escampades per aquest territori asiàtic”2.

Aquest recull d’articles i notes de premsa ens ajuden a veure la diversitat de prismes que acompanya tota exposició i proposta artística. Alhora, Pure Views és un exemple de la proliferació, en els darrers anys, d’exhibicions que revisten el passat, en una direcció que sembla recuperar l’orientalisme i l’autoexotisme en un escenari –precisament– transnacional. Pure Views és un punt de partença per pensar com s’articulen les relacions entre allò local i allò global. Cal preguntar-se si recuperar la tradició respon a la necessitat d’aprofundir en la pròpia cultura davant de la pàtina homogènia de la globalització, o bé és una resposta a la nova demanda del mercat internacional. Però, sobretot, ens hem de preguntar quins discursos i panoràmiques de la “realitat” xinesa es construeixen a partir de les mostres que es programen. I, en relació directa, una altra qüestió a considerar és com s’apropen a aquestes propostes els mitjans de comunicació. És a dir; contribueixen o bé difuminen els clixés que generalment acompanyen a les cultures que són desconegudes pel públic general? Hem deixat enrere l’orientalisme? Estem orientats o desorientats en aquest escenari “glocal”? Les traces de l’art contemporani xinès a Barcelona són polièdriques i ens conviden a endinsar-nos, perdre’ns i retrobar-nos en els múltiples recorreguts possibles.

Laia Manonelles Moner






1 Anna Maria Guasch. [En línea]. [Consulta: 25 de juliol de 2013]. Disponible: http://www.abc.es/cultura/cultural/20130723/abci-cultural-m102-arte-chino-201307231343.html

2 Ángela Molina “Desorientats”, El País, Quadern, (17 de sepembre de 2013). [En línia]. [Consulta: 29 de desembre de 2013]. Disponible: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/09/17/quadern/1379416737_815435.html