La qüestió Goya

Barcelona no és una ciutat que tingui gaire cura dels artistes que habitualment es coneixen com a “mestres antics”. Aquesta atenció li correspondria al MNAC, per les col·leccions pròpies de què disposa, però les seves exposicions temporals tendeixen a presentar qüestions o problemàtiques del món medieval i de l’art contemporani, mentre que tracta menys habitualment episodis de l’“època dels genis”, encara que, en un data relativament recent, va dedicar una mostra a l’univers Caravaggio i, fa alguns anys, a El Greco i Zurbarán. En les últimes dècades, han estat les institucions privades, entengui’s les fundacions de les caixes d’estalvis, les que han actuat en substitució de les públiques en aquest àmbit. Això ho exemplifica el panorama expositiu d’aquesta primavera: en el MNAC es presenta Catalunya 1400: el Gòtic Internacional, i, en el Caixafòrum de l’Obra Social de la Caixa, Goya: llums i ombres, la qual, a més, coincideix amb la retrospectiva Delacroix (1798-1863).

Malgrat la diversitat d’èpoques, l’exposició del Gòtic Internacional i la de Goya—deixem de banda la de Delacroix, que ja s’havia presentat en el Caixafòrum de Madrid— plantegen un discurs conceptual semblant, ja que responen a una voluntat recopilatòria d’obres i no estrictament a la generació d’un debat, ni sobre el problema de l’anomenat gòtic internacional ni sobre la figura de Goya. Malgrat que Rafael Cornudella, comissari del Gótic Internacional, planteja, en el catàleg de la mostra, la qüestió de la validesa del terme “gòtic internacional” com a categoria historicoartística, la veritat és que l’exposició reafirma aquesta categoria, que fou proposada a la fi del segle XIX i es va veure assentada per Panofsky fa mig segle. Però en atendre exclusivament obres d’artistes catalans o establerts a Catalunya no es pot, evidentment, afirmar l’esmentada internacionalitat, ja que la hipòtesi de partida queda sense el necessari procés de validació.

L’exposició Goya obeeix a uns altres paràmetres ja que els seus objectius no són de transmissió de coneixement, sinó que, en principi, responen a raons politicoeconòmiques vinculades a dues celebracions: la de l’inici de col·laboració a llarg termini del Museo del Prado amb la fundació La Caixa, per un costat, i la del desè aniversari del Caixafòrum Barcelona, per l’altre. Per a aquestes celebracions, les institucions han triat un “geni” inqüestionable i de gran impacte popular: Goya. En això, no hi ha res a objectar, ja que Goya és un autor maleït en terres catalanes, si ho jutgem per les obres del pintor aragonès que atresoren les col·leccions privades i públiques del país, malgrat que Goya no ha estat absent dels circuits del comerç artístic barceloní, sinó tot al contrari. El que és objectable és el caràcter de l’exposició. Es pot considerar una bona exposició d’obres, amb peces singulars com el retrat de Gaspar Melchor de Jovellanos o La Maja vestida, per bé que ha estat més pensada per al públic japonès que per al català, atès que la mostra amb algunes variacions d’obres s’havia presentat en el National Museum of Western Art de Tòquio abans d’arribar a Barcelona. El subtítol de l’exposició al Japó n’explica la qüestió: “Obres Mestres del Museo del Prado”. Avui, el Museo del Prado està a “un tir de pedra” o a un “tir d’Ave” de Barcelona. El que ja no està tan a prop és el “problema Goya”, en tots els seus aspectes i qüestionaments. I a pesar que l’exposició no presenta un Goya cronològic sinó temàtic, que es desenvolupa entre els dos retrats de l’aragonès que l’obren i la tanquen, hauríem desitjat que Goya, a Barcelona, hagués estat un “problema” i no una mera recopilació d’obres mestres.

Joan Sureda

 

 

 

 

Goya, La maja vestida, 1800-1807. Madrid, Museo Nacional del Prado.

 

Goya, Gaspar Melchor de Jovellanos, 1798. Madrid, Museo Nacional del Prado.