Pensar l’Art d’Avui: Recerca i Ensenyament

En temps de crisi cal fer mudança. La recerca artística i estètica són avui un camp del coneixement de creixent importància i no requereixen grans despeses. Si mirem als centres més avançats culturalment, la presència de laboratoris, centres de creació i centres d’estudi teòrics resulta imponent. I també es veu de seguida que la interrelació entre els múltiples sectors institucionals públics i privats, incloent-hi les universitats, és igualment un fet. Com a pensament radical, l’art i la filosofia són laboratoris d’idees, on s’assagen nous conceptes, valors i visions. Diguem-ho així: les arts i la filosofia són llocs privilegiats del pensament com a imaginació productiva i, doncs, més importants que mai en els temps presents. No hi ha dubte que Barcelona, i el país del qual és cap i casal, té, en el camp de l’art, una important trajectòria en els darrers cent anys i escaig. Però hi ha alguna cosa que no ha funcionat raonablement. Seria lògic que aquesta important producció hagués estat acompanyada d’una reflexió teòrica i crítica del mateix nivell. Tanmateix, la creativitat artística de Catalunya rarament han anat acompanyada d’un grau correlatiu de producció teòrica. Avui tenim un art i uns centres potents, estem en el mapa del món, però l’autoconsciència teòrica, el discurs sobre la producció artística, ha d’anar molt més enllà. Tanmateix, les coses estan en situació de canviar si ho fem bé. Un primer fet important per redreçar aquesta situació és que des de les institucions decisives s’aprecia clarament l’abast de les transformacions que hi ha en marxa. Arts Santa Mònica està fent els darrers anys una magnífica feina d’acostament de les arts i les ciències, de la recerca artística i la científica. El MACBA defensa exemplarment la importància del museu com a centre de producció teòrica i de recerca, el caràcter transicional de les exposicions avui, com a motius per a un debat, objectes generadors d’un diàleg amb una funció crítica. Aquesta visió és correcta ja que respon a la naturalesa de l’art d’avui. Però per estar a l’altura dels temps cal difondre i consolidar aquest punt de vista. A les universitats estudien aquells que han de ser els espectadors, el públic i les audiències de l’art contemporani. Per tant, una atenció estreta a aquests públics i contrapúblics ha de ser part imprescindible de la política dels centres d’art, i no com a mera política educativa diferent de la política expositiva, sinó com a part central d’aquesta darrera. D’altra banda, tenim la tasca formativa. Hi ha màsters d’estudis avançats i de recerca vinculats als centres de la ciutat que estan desenvolupant un treball sòlid des de fa anys i que, fins ara, han aconseguit atraure un important nombre d’estudiants estrangers que vénen a viure a Barcelona un o dos per formar-se en teoria de l’art contemporani. Aquesta línia de treball s’ha de potenciar en una línia cooperativa, de treball en xarxa. I s’hauria d’ampliar als estudis de doctorat, malgrat totes les travetes que posa una legislació central burocràtica i la curta visió dels polítics de fora i de dins de la universitat. A més, hi ha molts camps fronterers amb les arts, com el disseny, la moda o la cuina, que tenen un gran potencial. Malgrat la brutal crisi que patim, en definitiva, es donen les condicions perquè Barcelona es converteixi en un centre internacional de recerca estètica i artística, un lloc de referència internacional on pensar l’art d’avui.

Gerard Vilar