Dos anys de Museu del Modernisme Català

Estem acostumats que els museus siguin un servei públic pagat amb els impostos dels contribuents, i certament els museus són una obligació de les administracions públiques per canalitzar i potenciar el tresor patrimonial de la comunitat.

Ningú no priva, però, que un particular formi i obri al públic una col·lecció d’art significativa. És insòlit, però ben positiu. L’antiquari Fernando Pinós ja feia temps que davant de determinades peces modernistes que passaven per les seves mans se les quedava en lloc de vendre-les; i fa un parell d’anys, el 2010, decidí ordenar-les i mostrar-les en un local del carrer Balmes de Barcelona situat en una casa també modernista, obra de l’arquitecte Enric Sagnier. Va posar al conjunt el nom de Museu del Modernisme Català. De fet, molts dels primers museus que hi va haver a Barcelona, a mitjan segle XIX, eren això: col·leccions particulars obertes al públic i anunciades a les guies de la ciutat amb el nom de museus, el Museu Carreras al Palau de la Virreina o el Museu Pascual al carrer Xuclà en foren exemples destacats. Ja se sap que el nostre ha estat un país que no ha pogut confiar en l’Estat a l’hora de construir els grans serveis, perquè els veritablement importants els ha instal·lat a Madrid. Ara, però, amb l’autonomisme imperant d’ençà de la democratització de l’Estat espanyol, si bé persisteix aquesta tendència estatal a fer les grans coses a Madrid, es dóna un marge més ampli de recursos perquè les comunitats autònomes puguin organitzar pel seu compte serveis importants, com ara els museístics.

Tot i això, iniciatives com les de Pinós són benvingudes, sobretot quan donen la oportunitat al visitant de contemplar una col·lecció rica i ben triada de peces, que en aquest cas tenen el Modernisme per protagonista. El museu dels Pinós té un conjunt espectacular d’exemples de les arts decoratives catalanes del tombant de segle i també notables pintures, escultures i dibuixos d’aquell moment, que en conjunt formen un corpus ric per a explicar força bé en què va consistir el Modernisme artístic català. El MNAC té una magnífica col·lecció pública modernista, però el que es mostra al museu privat del carrer de Balmes és una bona alternativa als fons del museu públic.

Ara el Museu del Modernisme Català ha reorganitzat la col·lecció aportant-hi noves obres. Entre elles destaquen mobles espectaculars de Joan Busquets o Gaspar Homar, objectes de plata de la casa Masriera i una taula de can Vidal, que inclou un exponent magnífic de la complexa, fràgil i escassa tècnica del vitrall cloisonné. Joaquim Mir, Laureà Barrau i Ramon Casas són els autors de les pintures més destacades que s’hi han incorporat. La concepció ambiciosa de l’obra de Barrau fa pensar que va ser presentada en alguna exposició important, i molt possiblement es tracti de l’oli intitulat Les filets—les xarxes—que el pintor mostrà al Salon du Champ-de-Mars de París de 1905, any en què aquesta obra està datada. La riquesa del contingut d’aquest museu privat mereix que sigui freqüentat pel públic: pel turista però també pel català. Aquest tipus d’iniciatives és difícil pensar que siguin un negoci, però almenys cal procurar que no siguin una ruïna.

Francesc Fontbona