Between the Frames: The Forum (Barcelona), 1983-1993 (2011) Col·lecció MACBA. Antoni Muntadas.

A la vídeo instal·lació Between the Frames The Forum (Barcelona), 1983-1993 (2011), Antoni Muntadas revisa, com ha fet en altres projectes, les relacions entre art, política i economia. En aquest cas des de la perspectiva interna del sistema de l’art, des dels agents que s’inscriuen en l’estructura que es crea a partir de les polítiques culturals i els interessos del mercat. Entre 1983 i 1991, Antoni Muntadas va entrevistar cent seixanta agents implicats en el circuit internacional de l’art, donant veu als principals protagonistes de l’eufòrica dècada dels 80, quan es posa en marxa una transformació del sistema artístic que posaria les bases de l’actual. Un canvi impulsat per la irrupció i democratització (tot i que encara relativa) de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació que transformaran la geopolítica mundial amb la globalització. L’artista estableix diferents grups, ordenats segons les funcions en què s’estructuren els professionals que entrevista. I agrupa els extractes en vuit capítols, cadascun dedicat a un tipus de professional: marxants, galeristes, col·leccionistes, comissaris, guies de museu, crítics d’art i mitjans de comunicació; és a dir, els intermediaris entre l’obra i el públic, i finalment el grup dels artistes. Amb una selecció d’alguna manera arbitrària, no hi ha un nombre fix d’entrevistat per grup, ni una distribució per països, ni cap altre criteri, si més no, no s’expressa cap altre criteri. La duració de les entrevistes editades és de 4 hores, 37 minuts. No obstant es parteix d’una selecció acurada, en els vídeos de la instal·lació, en lloc de la imatge de la persona entrevistada (que només apareix al començament), hi ha imatges que operen com a metàfora visual de la funció dels entrevistats en el sistema de l’art: un dia a la Borsa de Tòquio per als col·leccionistes, l’anada i tornada de les onades a San Diego en el cas dels crítics, els trens automatitzats de Vancouver per als marxants i galeristes, el trànsit en una autopista de Los Angeles per als guies, o maquinària industrial a Columbus (Ohio) per a l’epíleg. Imatges obertes que per l’artista reforcen la intenció del projecte. Per Muntadas, aquestes imatges reforcen la pluralitat, és una manera de transcendir l’autoritat que ostenta qui parla per centrar-se en els valors i opinions que aquest posa en joc. Una clara ironia, donada la significança dels entrevistats, que mostra quan relatives poden ser les opinions si es deslliguen de les persones que efectivament són les que prenen les decisions. Muntadas, en aquest sentit, focalitza les entrevistes en els principals agents de les ciutats i les cultures més influents en la dècada dels 80 i en fa un exercici de distanciament. Aquesta peça parteix dels comentaris ‘docents’ que Muntadas va sentir de la seva obra ‘Televisión’ (1980) en el marc de l’exposició Comments, que el Long Beach Museum of Art (LBMA) de Califòrnia va organitzar l’any 1983. I malgrat que Muntadas parteix d’una visió benèvola dels docents, guies o animadors, i en valora el paper que fan en el museu com a mediadors, l’experiència concreta sobre la seva obra, el va fer reflexionar sobre el que passa entre l’art, l’artista i el públic. Això no treu que l’artista continuï tenint clara la distinció que hi ha en el món de l’art entre el treball dels artistes i tot el que envolta la producció de l’obra i el sistema que constitueix l’entorn de la intermediació: la difusió, la venda, el col·leccionisme, la distribució, tot el que afecta la visibilitat posterior del projecte. Els anys vuitanta, la fortalesa del sistema de l’art situa els criteris de mediació sobre el treball dels artistes, ocupant aquests mateixos agents un poder excessiu i tenint una visibilitat exagerada. I Muntadas situa l’artista (en tant que categoria), o sigui, els artistes, fora del sistema, espectadors del sistema. Tot i que no es pot obviar el paper preponderant que alguns d’aquests artistes exerceixen, amb una gran influència sobre el sistema.

La configuració de l’obra

Muntadas especula sobre la configuració de l’obra fins al començament del 2000, un període en què l’artista ha anat explorant i modificant el dispositiu de presentació de la instal·lació i en com aquest afecta a la percepció que se’n pugui tenir. Pel que fa als continguts, el material no s’ha reelaborat ni s’han ampliat les entrevistes, que es focalitzen en un període concret i discorren durant una dècada. Interessant és el fet de conservar el brut de les entrevistes. Són vuit capítols de diversa durada (entre 15 i 45 minuts), que conformen el material projectat, editat a partir de 200 hores d’entrevistes. Muntadas presenta aquests vídeos en un dispositiu expositiu radial: una estructura modular circular amb un espai central (un espai físic de discussió, d’aquí el Forum del títol), que alhora és un es recull l’eco dels diferents discursos, que no dialoguen. És el centre de la instal·lació al qual s’aboquen els set espais cel·lulars amb un monitor cadascun on es projecten els diversos capítols de forma simultània, diferenciats pel color ambient, segons la tipologia de professional. D’alguna manera és l’espai on l’espectador pot deambular i ordenar o interpretar el que escolta i el que veu. Però no hi pot interactuar, ni es preveu que respongui, ni que registri les seves aportacions. L’estructura radial de la instal·lació evoca un panòptic invertit, arquitectura del sistema penitenciari modern que caracteritza, segons Michel Foucault, les societats modernes disciplinàries. Muntadas vol situar l’espectador en el lloc del vigilant i l’imbueix així d’un rol de supervisor del sistema de l’art. Una manera de demanar al públic que tingui els ulls ben oberts. Però alhora també el panòptic que preveu la ubicació de l’espectadors/vigilant en el centre, no passa per alt que el tancament inclou també l’espectador, que és observat/vigilat pel sistema de seguretat del museu, en el museu. I encara més en l’interior mateix del sistema, el museu. Between the Frames: The Forum, projecte videogràfic que originàriament es va concebre amb la forma d’un panòptic, es va presentar per primer cop al Wexner Center for the Arts a Columbus (Ohio, EUA). Muntadas, des de la primera versió, que era circular (1994, Musée d’art contemporain de Bordeaux) ha delegat el dispositiu de presentació de l’obra en diversos professionals del món de l’art o d’altres àmbits del coneixement (un banquer, un filòsof, un historiador i un sociòleg), experimentant les possibilitats de presentació, és a dir d’execució (o interpretació), com si es tractés d’interpretar una partitura. L’adquisició que en fa el MACBA el 2010, recupera l’estructura circular originària de la instal·lació, que s’exposa al costat dels testimonis de les seves successives instal·lacions i actualitzacions. Ara es mostra amb motiu de l’exposició Volum. Una nova inscripció en els girs del sistema, que la integra precisament en la política museística, la d’una fundació bancària i amb una operació finançada amb l’aportació d’una petroliera. Elements que afegits al contingut de l’obra reforcen la idea primera de Muntadas de fins a quin punt els discurs que genera el sistema a partir de les obres pot tenir a veure amb el discurs original que planteja l’artista, sovint un espectador final d’una ex-creació. I al cap de 30 anys es pot tornar a veure, amb una interpretació inèdita de la comissària austríaca Doris Berger, al museu californià amb motiu de l’exposició Exchange and Evolution, una visió del panorama videogràfic internacional dels anys vuitanta.

Els arxius complets

Coincidint amb la presentació de Between the Frames: The Forum (Barcelona), 1983-1993 (2011) al Museu, a la planta baixa del Centre d’Estudis i Documentació MACBA es poden consultar les entrevistes originals, el material en brut per als vídeos d’aquesta obra. Les gravacions es van integrar a la Biblioteca el 2009, quan l’artista i el MACBA van arribar a un acord per a la digitalització d’aquest material, ja que constitueix en si mateix un valuós document per apropar-se als protagonistes de l’art contemporani de la dècada dels vuitanta. Lluny de fixar o de tancar l’obra, aquesta doble adquisició obre la porta a noves lectures i interpretacions d’un projecte de llarga durada i reformulació constant. Muntadas posa de manifest la futilitat del discurs en l’engranatge del sistema, que l’adapta i el reconstrueix sense fi. El camí que pren Muntadas és la constatació, la crítica sense judici, el subterfugi útil del significat polisèmic. Juntament amb la instal·lació original ideada per Muntadas, s’exhibeix la documentació (fotografies, diagrames i textos) de les diferents posades en escena que se n’han fet, mentre que el Centre d’Estudis i Documentació del MACBA posa a disposició del públic les gravacions en vídeo de les 156 entrevistes originals en la seva versió íntegra. Entre els nombrosos participants hi ha Harald Szeemann, Leo Castelli, Marian Goodman, María Corral, Kaspar König, Benjamin Buchloh, Lucy Lippard, Pierre Restany, Achille Bonito-Oliva, Catherine Millet, Daniel Giralt-Miracle, Romà Gubern i Maria Lluïsa Borràs, així com els artistes que apareixen a l’epíleg Joseph Beuys, John Baldessari, Dan Graham, Jaume Xifra, Hans Haacke, Adrian Piper i Krzysztof Wodiczko, entre d’altres. Més enllà de l’interès dels continguts, es posa de relleu la font de documentació que significa per interpretar alguns dels canvis del sistema de l’art en l’època de les noves tecnologies i el bressol de la globalització. Tot i que els discursos no anticipin de manera explícita aquests canvis, sí que reflecteixen, per exemple la preponderància de la mediació per damunt dels mateixos artistes, així com l’actiu i significatiu paper dels museus en l’evolució del col·leccionisme i l’adequació del mercat de l’art a les estructures de les polítiques culturals públiques. També és un dels únics exemples en què es posen en horitzontal les opinions i criteris des principals protagonistes de l’art internacional en el context de ‘cultura occidental’ en què els agents catalans tenen veu.